diumenge, 10 de setembre de 2017

«No pensis»

«No vulguis saber...» Maquinalment em ve a la memòria aquest inici de l'Oda I, 11. Sí, en definitiva, el «no pensis» ve de la mà del «no vulguis saber». Recentment hi ha noves ordres des el Departament d'Empresa i Coneixement: a les properes PAU l'assignatura de Filosofia ja no és comuna a tots els alumnes perquè queda perduda enmig del batibull de matèries de la fase específica. A meitat de partida es canvien les normes del joc. Per què? Horaci respondrà «scire nefas». En realitat l'argumentari sembla una presa de pèl: «per a millorar la presència de la Filosofia... aquesta serà arraconada i queda reduïda només a la fase específica, a uns quants alumnes». Sí, és així. Aquest n'és l'enllaç.

Els professors de Filosofia prou que protesten i desmunten les fal·làcies (la falsa qüestió competencial, la forma de comunicar la decisió i la ponderació, el tarannà unilateral del Consell Interuniversitari de Catalunya, l'avinentesa del xàfec polític, etcètera): per enèssima vegada es veuen burlats, maltractats i menystinguts. Llegint aquest article a El núvol, hom no pot menys que recomanar afegir-se a la recollida de signatures contra la discriminació de la Filosofia. Si callem, encara vindran més ordres en la mateixa direcció, i molt em temo que no trigaran.

Vocabulari de substrat preromà

Sempre m'ha interessat el tema, no ho negaré pas. I recentment, al web d'academia.edu he trobat un breu i interessant article del professor Eduardo Orduña que para esment en uns quants teònims antics i topònims als Pirineus de Lleida. Crec que paga la pena llegir-lo i treure'n els ensenyaments pertinents... mentre esperem, esclar, una propera entrega a la revista El Portarró.

[L’antiguitat i el Parc Nacional d’Aigüestortes: un paisatge lingüístic i toponímic singular. Portarró, Revista del Parc Nacional d'Aigüestortes, núm. 36, 2017, pp. 26-29]

divendres, 1 de setembre de 2017

Plantejaments lingüístics

No cal entrar aquí en la discussió sobre la utilitat i conveniència de les llengües clàssiques: qui vulgui orientacions prou sap on demanar-les. Resumeixo només deu reflexions de David Crystal, professor de lingüística general a la Universitat de Gal·les, que va escriure al final del seu llibre The Language Revolution, el 2003:

  1. És prioritari incrementar la preocupació per les llengües amenaçades.
  2. Interessar-se per les llengües minoritàries. Tota llengua expressa la identitat dels seus usuaris. Valorar una persona suposa valorar la seva llengua.
  3. Vigilància i tolerància per totes les formes dialectals, eliminar tota forma condemnatòria d'allò que no sembli prou estés.
  4. Fomentar l'estudi i ús de les diverses varietats d'una llengua (formals, informals, domèstiques...). Això implica també buscar pautes d'excel·lència però que no elimina altres registres.
  5. Fer-nos més multilingües, també en pensaments i capacitats. El temperament monolingüe empobreix indefectiblement.ç
  6. Acceptar els canvis i transformacions en les llengües. No veure-ho com un deteriorament ni com una fase decadent sinó com un aspecte inherent, continu, universal.
  7. Preocupar-nos, tocant de peus a terra, per l'ús sense trabes de la llengua materna.
  8. Preocupar-nos, de manera real, per aquells que han deixat de ser competents en la llengua materna, la llengua pròpia.
  9. No separar l'estudi de la llengua i de la literatura, ambdós aspectes estan íntimament units per la creativitat, l'ús i la lectura.
  10. Atorgar el valor degut al llenguatge com a motor de desenvolupament d'una societat. Una llengua, qualsevol llengua, hauria de ser considerada un tresor nacional.



diumenge, 13 d’agost de 2017

Uns consells de Plini

Es tracta d'una carta de Plini a un amic seu, Canini Rufus. Aquell enyora la casa de camp a Còmum, una possessió a la Gàl·lia Cisalplina plena de vida i que és la delícia d'ambdós companys. Comença així:
Quid agit Comum, tuae meaeque deliciae? quid suburbanum amoenissimum? quid illa porticus verna semper? quid platanon opacissimus? quid euripus viridis et gemmeus? quid subiectus et serviens lacus? quid illa mollis et tamen solida gestatio? quid balineum illud quod plurimus sol implet et circumit? quid triclinia illa popularia illa paucorum? quid cubicula diurna nocturna? possident te et per vices partiuntur? 
Què fa Còmum, delícies meves i teves? Què fa la teva ameníssima possessió? Què fa aquella porxada sempre primaveral? Què fa el plàtan ombrosíssim? Què fa el rec verd i gemat? Què fa l'estany al seu dessota, amatent a acollir-lo? Què fa aquella avinguda, a la vegada suau i ferma? Què fa aquell bany que el sol omple i envolta? Què fan aquells  triclinis plens de gent, i aquells altres on entren comptades persones? Què fan les estades diürnes i nocturnes? Et retenen i se't parteixen a estones?

Vista actual del llac de Como

Però l'opció del nostre amic és clara: el sojorn a Còmum té una finalitat, l'estudi, la vida contemplativa, com si d'un refectori espiritual es tractés. Aquest és el seu pla de vida:
Quin tu —tempus enim— humiles et sordidas curas aliis mandas, et ipse te in alto isto pinguique secessu studiis asseris? Hoc sit negotium tuum hoc otium; hic labor haec quies; in his vigilia, in his etiam somnus reponatur. 
Per què no deixes per als altres —ja n'és temps— les tasques humils i mesquines, i no et dónes als estudis en aquest recer pregon i platxeriós? Aquest sigui el teu afer, aquest el teu desvagament, aquest el teu treball, aquest el teu repòs. En això siguin esmerçades les teves vetlles; en això sigui esmerçat encara el teu son.
I, encara, amb una elegància que només l'excel·lent destresa d'un torsimany com Marçal Olivar pot recollir, Plini proposa per damunt de tot el testimoni "he viscut" com l'aspiració al record perdurable, immarcescible, immortal, que faci justícia i deixi en pau l'ànima del seu bon amic. Poques vegades, en unes breus línies hom havia dibuixat un excèlsior com aquest:
Effinge aliquid et excude, quod sit perpetuo tuum. nam reliqua rerum tuarum post te alium atque alium dominum sortientur, hoc numquam tuum desinet esse si semel coeperit. scio quem animum, quod horter ingenium; tu modo enitere ut tibi ipse sis tanti, quanti videberis aliis si tibi fueris. Vale. 
Pensa i acompleix quelcom que sigui per a sempre teu. Perquè les teves altes coses, després de tu, passaran a mans de l'un i de l'altre; això, un cop hagi estat teu ja no deixarà d'ésser-ho mai més. Sé quin coratge, quin enginy exhorto. Tu només  fes per manera de considerar-te a tu mateix com et considerarien els altres, si et fessis justícia. Estigues bo.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Josep Pla, un comentari sobre l'Odissea de fa noranta-nou anys

Quan en El Quadern gris el nostre escriptor relata el seu estiueig familiar a Canadell l'agost del 1918 dedica un comentari a l'Odissea de Carles Riba que paga la pena llegir i retenir. El deixo com un avenç al centenari que s'esdevindrà l'any que ve:
«6 d'agost. (...) Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mescla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.»

dilluns, 31 de juliol de 2017

Educació a la grega

Explica Plutarc a la Vida d'Emili Paulus que, després del seu primer consolat, el nostre home es va dedicar intensament a l'educació dels seus fills. Sobta veure la varietat de mestres que va destinar per a aquesta tasca i em fa pensar en la necessitat, avui encara més que mai, que cadascú ensenyi allò que sap. Si es vol ensenyar bé, un sol professor és una opció difícilment encertada.
[4] ... τὸ λοιπὸν ἡσυχίαν εἶχε, τῶν ἱερῶν ἐπιμελούμενος καί τοὺς παῖδας ἀσκῶν τὴν μὲν ἐπιχώριον παιδείαν καί πάτριον ὥσπερ αὐτὸς ἤσκητο, τὴν δὲ Ἑλληνικὴν φιλοτιμότερον. [5] οὐ γὰρ μόνον γραμματικοὶ καί σοφισταὶ καί ῥήτορες, ἀλλὰ καί πλάσται καί ζωγράφοι καί πώλων καί σκυλάκων ἐπιστάται καί διδάσκαλοι θήρας Ἕλληνες ἦσαν περὶ τοὺς νεανίσκους, ὁ δὲ πατήρ, εἰ μή τι δημόσιον ἐμποδὼν εἴη, παρῆν ἀεὶ μελετῶσι καί γυμναζομένοις, φιλοτεκνότατος Ῥωμαίων γενόμενος. 
La resta del temps es mantingué al marge de la política, cuidant els afers religiosos i educant els seus fills segons la formació del país i tradicional, segons ell hi havia estat educat, però també els educà en la formació grega amb força interès. Fet i fet, no només estaven a sobre dels nois els gramàtics, sofistes i rètors, sinó també escultors, pintors, ensinistradors de cavalls i cadells, àdhuc mestres de caça grecs. I el pare, si no hi havia cap impediment de caràcter públic, era present mentre feien els exercicis i la gimnàstica, fins al punt que es va convertir en el romà que més diligència tenia pels seus fills.
(Plutarc, Aemilius Paulus, 6)

dissabte, 29 de juliol de 2017

Una faceta d'Eurípides

Ho vaig llegir fa temps. Salvador Espriu recordava a Les roques i el mar, el blau que Hermes és el patró de mercaders i lladres, «tan fàcils de confondre» —afegeix l'escriptor. La ironia, ben explícita, encara és força acceptada avui dia i arreu.

El record em va venir com anell al dir quan llegia un capítol de Pierre Vidal-Naquet (El espejo roto, p. 28):
“Es cierto que Eurípides escribe a veces como un sofista, intercambiando argumentos a favor y en contra con otro sofista, y a veces como un prodigioso periodista que pone la actualidad en escena.”
De seguida vaig pensar que, avui per avui, potser no hi ha tanta diferència entre sofista i periodista i que caldria pensar si no es pot reblar igualment que al cap i a la fi són... «tan fàcils de confondre».

dilluns, 24 de juliol de 2017

Origen de la noció de mite

Explica Fritz Graf a La génèse de la notion de mythe que, en un principi, qualsevol relat, de qualsevol gènere, podia ser considerat i anomenat indistintament com lógos, épos o mýthos: “Mythe, cela était, tout ce que le poète racontait”. No és lloc aquest per a dirimir la riquesa de significats de ποιητής .... Però m'ha agradat el matís que sembla avançar una passa més enllà de la doctrina, del lloc comú de Vernant, atès que, ja en àpoca arcaica, hom es va decantar a distingir els relats mítics entre aquells que són “des mensonges purs et simples” i aquells que són “fictifs mais néanmoins dignes de crédit”.