dissabte, 18 de febrer de 2017

Una faula indoeuropea

En el núm. 16 de la revista «Tempus» hom trobarà la reconstrucció de la faula que mitjanat el s. XIX va escriure Schleiermacher. Hi és consignada amb notació tradicional sanscritocèntrica i també en format trilaringalista. No és aquest, però, l'únic text que els lingüistes han reconstruït, bo i seguint els coneixements lexicogramaticals del primitiu indoeuropeu i la temàtica de les faules que s'hi poden referir. Aquí mateix us deixo una bella història d'una reina, Zeus i la mel que mai s'estroncava...

divendres, 10 de febrer de 2017

Canción del eco

Christina Rosenvinge és una cantautora amb cognom danès, però nascuda a Madrid. Entre el seu repertori té una bella cançó, que narra la trobada entre Eco i Narcís, com la nimfa és menyspreada i com Narcís s'enamora d'ell mateix. El tema, cantat per aquesta veu  tan peculiar, crec que pot agradar a molts que s'atansen al món clàssic des de punts de vista ben diversos, com ara la reivindicació d'un feminisme incomprès i partint del relat ovidià. Segons explica la Mònica Miró, no són poques les Ecos que hi ha darrere tot Narcís...


Condenada por los dioses,
sin su linda voz.
Eco se esconde en la cueva con su dolor.
El corazón mudo sólo puede repetir
las últimas sílabas que acaba de oír.
Narciso es soberbio,
¡por Dios qué guapo es!
Las ninfas se ofrecen ante su desinterés.
Pasea en el bosque su melancolia.
Nada es suficiente su alma está vacía.
Eco de lejos le espía y suspira amor.
Como confesarlo sin su propia voz..
Un claro del bosque se abre para los dos.
La cálida ninfa se muestra
con todo candor.

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso.
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río.
En el río... en el río…
¿No pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero… 
Narciso recibe castigo por ser tan cruel.
El agua nunca fue tan clara, ni tanta la sed.
Al ver su reflejo por fin descubre el amor.
Ahogado en sí mismo se convierte en flor.
Eco de pena y locura, se consumió:
solo quedó resonando sin fin
su linda voz. 
¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso.
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río.
En el río... en el río…
¿No pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero… 
Ahora tu dime:
¿Que demonios hago yo aquí?
¿Soy solo tu espejo o me ves a mi?
¿Se me consiente algo más que repetir
cada palabra que tu deseas oir?
Tocas el agua se tiende la nariz.
La imagen es vana, el llanto no tiene fin.

dilluns, 19 de desembre de 2016

La sorpresa del Nadal


Sempre pot passar, i tant! Però potser el luxe del cotxe desdiu una mica...
Què podem fer perquè el Nadal torni a ser el que fou un dia?

dimarts, 6 de desembre de 2016

Entre Homer i Plató

Llegim en la Història de la Filologia Clàssica de Rudolf Pfeiffer que molts filòlegs de les universitats europees es dedicaven a estudiar, en primer lloc, dos autors: el primer són els poemes homèrics, el segon oscil·lava entre Plató o el Nou Testament, segons les afinitats de cadascú.

Precisament en El Quadern Gris de Josep Pla hi ha més d'una referència a la Universitat, que no queda pas en un lloc d'honor. El cas és que l'home de Palafrugell es fixa, segurament sense ser-ne conscient, en aquest canon, per bé que el comentari se centra en les obres apòcrifes: les Definicions i el Margites. El que no sé és si Pla en va ser del tot conscient i si hi ha cap rerefons de la conferència dictada l'any abans per Victor Bérard a Barcelona. L'apunt data del 19 d'abril del 1919:
   Somniar la Universitat…! És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…
   Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Víctor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrera les hagués escrites l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.
   També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable –almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

dimarts, 22 de novembre de 2016

Cupido entre Narcís i el Destí

És possible que la recreació —o la original i divertida interpretació— de com un humà arriba a convertir-se en un «alter Narcissus» (min. 2:15) o de com el Fat deixa amb un pam de nas el pobre i avorrit Cupido (min. 6:45) desperti no poques reticències o potser interès inesperat. Però ningú no podrà negar que la idea que ha tingut Esma en aquest curtmetratge animat manté la seva validesa i àdhuc és de bon aprofitar.

dijous, 17 de novembre de 2016

Consells

El llibre d'Agri cultura del vell Marc Porci Cató, dit el Censor, és ple tot ell de consells i instruccions variadíssimes sobre el conreu i la vida al camp. M'ha sobtat llegir l'inici del cap. LXI:
Quid est agrum bene colere? Bene arare.
Quid secundum? Arare.
Quid tertium? Stercorare.
«Què és conrear bé el camp? Llaurar bé. Què és, en segon lloc? Llaurar. Què, en tercer lloc? Femar.»

Ho comento perquè Salvador Galmés, en la seva edició a la FBM afegeix una breu nota recollint un vell refrany que ve a dir el mateix que ja aconsellava Cató: «Llaura endins i posa fems —i deixa córrer el temps».

divendres, 7 d’octubre de 2016

Els Ulls de Minerva

Un programa setmanal radiofònic sobre el món clàssic és possible? Per a la professora Mònica Miró no hi ha res d'impossible! Sí, esclar. Cada diumenge a les tres de la tarda ens espera a Wonderland, de RNE-Ràdio 4 (en directe, i si no podia ser, també en diferit). Durant quinze minuts tenim oportunitat d'escoltar com els ponts de la tradició clàssica continuen del tot vigents i expliquen bona part del que som i fem.

Segons explicava ella mateixa, va intitular aquesta secció «Els ulls de Minerva, deessa de les arts, dona intel·ligent, amb capacitat de mirar enfora i endins amb els seus ulls d'òliba.» A més, el seu lema ha estat manllevat i adaptat del poeta J.V. Foix: «Ens exalta el nou i ens enamora el vell». Tots estem convidats a fer-ne el seguiment també des de les xarxes socials:
Facebook: https://www.facebook.com/UllsdeMinerva
Twitter: https://twitter.com/UllsdeMinerva