diumenge, 23 d’abril de 2017

Lectura cordial

Alfons Garrigós, autor del capítol "Una lectura cordial de la Divina comèdia" publicat per la Fundació Joan Maragall proposa, juntament amb George Steiner, apropar-nos al fet de llegir grans obres o grans autors com un gest d'hospitalitat.

En primer lloc, diu, "igual que en alguns contes, el rei o la divinitat se'ns presenten disfressats de captaires": així que els obrim la porta, demanen la nostra hospitalitat. Però de seguida s'esdevé el prodigi i Garrigós fa un segon pas, perquè en realitat "la lectura suposa un interessant joc d'inversió de forces, perquè en acollir un d'aquests autors a casa nostra, en dedicar-li part del nostre temps i sobretot en prestar-li atenció, el captaire acaba transformant-se en amfitrió".

 La seva conclusió tampoc no ens deixa de sorprendre: aquest prodigi ja s'havia donat des del mateix moment de la creació de l'obra, atès que "uns autors o textos determinats són grans perquè saben fer-se petits". Per motius obvis, aquesta darrera frase em sembla sublim.

divendres, 21 d’abril de 2017

Conèixer el summe bé i realitzar-lo

Boeci planteja el summe bé com un objectiu que s'aconsegueix mitjançant la raó especulativa i també la raó pràctica: «cum intellectus humani una sit potentia speculativa et alia practica...». En el pròleg del seu De summo bono ens diu com és possible i com proporciona felicitat per se:
«El summe bé que és possible a l’home, segons l’intel·lecte especulatiu, és el coneixement de la veritat en tota cosa i el gaudi en la veritat mateixa. Més encara, el summe bé que és possible a l’home, segons l’intel·lecte pràctic, és la realització del bé i la satisfacció en ell […]. Es pot concloure clarament que el summe bé possible a l’home és el coneixement de la veritat, les bones accions i el gaudi d’ambdues coses».

diumenge, 26 de març de 2017

Avenços en metodologia

Indefectiblement, els nous mètodes de didàctica comporten nous continguts. Ja no es pot ensenyar, prisco more, sempre el mateix. I per tant, l'avaluació, els objectius i un llarg etcètera han de ser revisats. Aquesta —diríem— és una de les conclusions més immediates a les que hom pot arribar veient dues recents aportacions sobre mètodes actius en l'ensenyament de les llengües clàssiques.

Per això aconsello veure i remenar, enmig de la generosíssima quantitat de materials disponibles, aquests dos treballs de referència obligada:

1. Ana Mª Ovando, Aprendiendo griego [presentació]  [web]
2. Ángel L. Gallego, Nunc est loquendum!  [presentació] [web]

diumenge, 19 de març de 2017

Ἐπικοινωνία

Sembla que s'ha posat de moda, darrerament, la febre d'alguns professors i estudiosos pel compartir. Hom deixa, per exemple, en una carpeta del «drive», uns quants llibres en PDF accessibles a tothom i que qualsevol pot baixar. Així anem intercanviant, compartint, documents i recursos per a l'estudi propi o per a les necessitats pedagògiques. Aquest era, precisament, un dels objectius que em va moure a iniciar el projecte culturaclassica.com l'any 2003: compartir documents, experiències, enllaços, notícies...

Mira per on, m'han arribat un parell d'enllaços força assortits que voldria assenyalar. Que cadascú en faci l'ús que més li convingui: 1) més de cent llibres [aquí] per a l'estudi de la llengua (grec i llatí); i 2) un paquet d'articles de la revista Sàpiens, també en PDF [aquí].

dissabte, 11 de març de 2017

Els amics llibres

Llegint Stefan Zweig descobreixo una realitat que portava mig cavil·lant de fa temps. L'escriptor vienès parla del fracàs i exili de Ciceró un cop Cèsar ocupa la primera línia política i sentencia: «Res no pot fer més feliç un home d'esperit que l'exclusió de la vida pública i política. Treu el pensador, l'artista, de l'òrbita indigna que només es pot dominar amb brutalitat o amb hipocresia, i el fa tornar  a la seva òrbita natural, íntima, intangible i indestructible. Per a un home d'esperit, tota forma d'exili suposa un estímul per al recollimet interior, i a Ciceró aquest beneït infortuni li sobrevé en el millor moment, el més oportú.»

Indiscutible: per a un intel·lectual, un amant de la vida de llibres, una altra ocupació és una equivocació. Quan això es descobreix, quan un hom vol posar ordre en la seva vida, sol passar que ja té els peus en el moment de la tardor. Serà massa tard o és realment una akmê necessària?

dissabte, 4 de març de 2017

Una nova extensió de navegador: diccionari de grec i de llatí

The Paideia Institute, ben conegut pels seus cursos de grec i llatí durant els estius, ha implementat una eina informàtica d'utilitat indiscutible i que segurament tots els lectors instal·laran en els respectius navegadors: es tracta d'un diccionari de grec i un altre de llatí que queda fixat en el navegador (Chrome, Safari, Mozilla). El seu nom és «Chiron». Us el podeu descarregar directament des d'aquesta adreça: http://www.paideiainstitute.org/chiron.

El diccionari en qüestió està pres del Projecte Perseus i l'extensió compta, a més a més, amb una quantitat d'eines que caldrà completar amb el temps. Deixo aquest vídeo explicatiu que dóna alguns detalls sobre el seu fàcil funcionament:

dissabte, 18 de febrer de 2017

Una faula indoeuropea

En el núm. 16 de la revista «Tempus» hom trobarà la reconstrucció de la faula que mitjanat el s. XIX va escriure Schleiermacher. Hi és consignada amb notació tradicional sanscritocèntrica i també en format trilaringalista. No és aquest, però, l'únic text que els lingüistes han reconstruït, bo i seguint els coneixements lexicogramaticals del primitiu indoeuropeu i la temàtica de les faules que s'hi poden referir. Aquí mateix us deixo una bella història d'una reina, Zeus i la mel que mai s'estroncava...

divendres, 10 de febrer de 2017

Canción del eco

Christina Rosenvinge és una cantautora amb cognom danès, però nascuda a Madrid. Entre el seu repertori té una bella cançó, que narra la trobada entre Eco i Narcís, com la nimfa és menyspreada i com Narcís s'enamora d'ell mateix. El tema, cantat per aquesta veu  tan peculiar, crec que pot agradar a molts que s'atansen al món clàssic des de punts de vista ben diversos, com ara la reivindicació d'un feminisme incomprès i partint del relat ovidià. Segons explica la Mònica Miró, no són poques les Ecos que hi ha darrere tot Narcís...


Condenada por los dioses,
sin su linda voz.
Eco se esconde en la cueva con su dolor.
El corazón mudo sólo puede repetir
las últimas sílabas que acaba de oír.
Narciso es soberbio,
¡por Dios qué guapo es!
Las ninfas se ofrecen ante su desinterés.
Pasea en el bosque su melancolia.
Nada es suficiente su alma está vacía.
Eco de lejos le espía y suspira amor.
Como confesarlo sin su propia voz..
Un claro del bosque se abre para los dos.
La cálida ninfa se muestra
con todo candor.

¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso.
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río.
En el río... en el río…
¿No pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero… 
Narciso recibe castigo por ser tan cruel.
El agua nunca fue tan clara, ni tanta la sed.
Al ver su reflejo por fin descubre el amor.
Ahogado en sí mismo se convierte en flor.
Eco de pena y locura, se consumió:
solo quedó resonando sin fin
su linda voz. 
¿Quién eres tu niña loca?
Niña loca… Niña loca…
Muero antes que darte un beso.
Darte un beso… Darte un beso…
Quiero estar solo en el río.
En el río... en el río…
¿No pensarás que te quiero?
Te quiero… Te quiero…
Te quiero… Te quiero… 
Ahora tu dime:
¿Que demonios hago yo aquí?
¿Soy solo tu espejo o me ves a mi?
¿Se me consiente algo más que repetir
cada palabra que tu deseas oir?
Tocas el agua se tiende la nariz.
La imagen es vana, el llanto no tiene fin.