diumenge, 22 de maig del 2016

Una tmesi que esberla el cervell

Un vers d'Enni ha estat citat milers de cops com a exemple frappant d'aquesta figura retòrica:


transegit corpus, saxo cere comminuit brum (Ann. fr. 609 V.)

Quan se'ns diu que li va obrir el cap pel mig, cere-brum comminuit, em fa l'efecte d'observar-hi una plasticitat que l'atansa gairebé al cal·ligrama: la paraula mateixa s'ha partit per la meitat i el poeta de Rúdia l'escriu convertint-la en allò mateix que descriu. Assimila l'escriptura amb la realitat descrita. La primera part del mot, però, ja tindria vida pròpia en provenir de *ceres-rum, (cf. el grec κάρα i el sànscrit śiras, que en ambdues llengües significa "cap") i no m'atreveixo a assegurar fins a quin punt Enni va intentar —o va sentir-ho així— un iocus verborum. En tot cas, sí que devia ser conscient que el que feia era literatura amb elements de metalingüística.  I trobo que hi va reeixir.

De menys volada s'ha considerat un altre cas, el que il·lustra Virgili a G 3, 381: septem subiecta trioni. Fa referència, d'una banda, als set estels del Carro Gran i explica, de l'altra i a la seva manera, aquesta constel·lació en si, septentrio. Per a altres exemples (n'hi ha també en grec) i bibliografia: mireu aquest enllaç.