divendres, 26 de maig del 2017

Neoanalfabetisme i democràcia?

Hi ha hagut ressò, els darrers dies, per les xarxes i alguns mitjans periodístics, de la intervenció del president de la SEEC davant la comissió sobre educació al congrés dels diputats de Madrid. Pel que es desprèn de les intervencions dels diferents grups polítics, res no hauria d'impedir que la presència de la Cultura Clàssica, del Grec i del Llatí esdevingui real (no només en el paper) en els ensenyaments secundaris, fet que avui no es dóna. Però poca cosa (o res) no he sentit dir, d'una banda, sobre el poder del director (que pot fer i desfer al seu antull) i, de l'altra, del mal negoci que aquestes assignatures rendibilitzen en les PAU. Desconec si això canviarà, però de moment són unes pedres ben grosses que s'haurien d'afegir als greuges que s'arrosseguen des de fa decennis.

Però, parlant de decennis, deixeu-me recordar una columna d'opinió de l'Antonio Martínez Menchén, publicat el ja llunyà mes de juny de 1991: hi explica la intervenció d'un alt personatge de la Casa Blanca que s'excusava davant d'uns representants de l'Amèrica Llatina de no saber parlar llatí i que, per això (quina llàstima!) no els podia atendre en el seu idioma. Deixant de banda el lapsus d'aquell dirigent polític, l'autor reflexionava com, des de Toynbee, democratitzar l'educació (democratitzar «per la part inferior» social) ha comportat, entre altres perles, la massificació, l'augment imparable de l'esperit utilitarista, la fragmentació del coneixement, o la indefensió intel·lectual fins al punt del menyspreu del creixement harmònic en els joves i els no tan joves. Aquí en deixo còpia, cadascú en podrà extraure les seves conclusions.